[Passadissos] Un llibre una distracció [LLIURE]

HINAGIKU OTOI:

Llegir un llibre era la més gran de les bendicions per a mi. Un llibre m'ausentava de sentir tots aquells pensaments impurs i plens de renconia que circulaven per les ments dels meus companys de classe. Un llibre era un portal que em portava de ple a un món ple de fantasía i aventures on no podía sentir cap pensament ni veure cap record que no dessitges. Un llibre per a mi era molt més que un grapat de fulles juntes i un vomit de lletres. Es, com una preciossa mel.lodía que sento a la meva ment i que em convida al seu particular ball.

Els meus poders molt poc a poc anaven assentant-se dins el meu caparró i les meves idees de mica en mica a tranquilitzar-se. Tot i que molts cops continuava sentint tots aquells pensaments que volien entrar de cop al meu cap i marejarme. Llegir la ment potser podía resultar útil en determinades situacions, pero a la resta del temps no era res útil, em venien tot de pensaments que no m'interessaven gens.

Vaig passar la fulla i per una fracció de segon mirar davant meu per assegurar-me de no portar-me per davant cap company quan el vaig veure,...

-Bon día. Va ser tot el que em va dir amb un somriure.

Vaig tancar el llibre, i vaig apropar-mi.

RIN:

La veritat, es que no se perquè li vaig dir bon dia a aquella noia. Amb aquella caputxa que portava, semblava com si volgués passar desapercebuda. Però havia decidit deixar d'agredir i començar un altre cop de nou, encara que ja sabia com acabaria tot allò, per variar; tothom desapareixeria a poc a poc, i jo estaria allà, sol, per sempre. Sentia com el meu cor cada cop començava a caure en el odi i la desesperació, en el mal.
Cada cop era més negre. Enyorava aquella època on era feliç de veritat.
Per un instant, vaig sentir que el tatuatge que portava a l'esquena em cremés la pell.

Vaig deixar de pensar en tot allò, i vaig centrar-me de nou. Necessitava trobar el rellotge... de la mare. Ahir per la nit, em vaig tornar a ficar en una baralla i, sense adonar-me'n el vaig perdre. No recordo molt bé com va succeir tot allò, ja que també anava una begut. Quin mal de cap tinc.
Vaig respirar fons i li vaig dir:
-No hauràs vist per casualitat... Un r-rellotge?

Em vaig trontollar una mica, i amb el braç amb vaig recolzar a la pared.

HINAGIKU OTOI:

Vaig arribar fins on era ell i me'l vaig quedar mirant fixament. L'unica raó per la que vaig començar a caminar cap a ell era perque tenía una cosa seva al meu poder,.... Una cosa que aquella mateixa matinada, quan tornava de correr, vaig trobar per casualitat en una cantonada vora la paret. Va ser tocar-la i veure el seu aspecte. Un noi de cabells negres esverats i despentinats cadascún en la seva particular rebeldía i aquells ulls blau marí tan profunds i plens de pensaments sense consol i misteris sense resoldre. Vaig agafar el llibre am la mà dreta i em la mà esquerra vaig buscar dins la butxaca de la meva caputxa. El vaig trobar tal i com l'havia deixat aquell mateix dematí.

-Hauríes d'anar amb una mica més de compte,.... Els objectes com aquest tan valuosos son facils de perdre pero dificils d'oblidar,... Objectes plens de sentiments- El vaig mirar sense canviar l'expressió de la meva cara- oi que si?

RIN:

Quan vaig veure que treia el rellogte vaig anar deixar un petit suspir. No podía imaginar-me la meva vida sense aquell rellotge, sense la mare. Aquell rellotge era l'únic record que em quedava de la meva mare, aixó i l'espasa. Sempre que m'hi fixo, el rellotge mai està posat a l'hora. Cada cop que el poso bé, es torna a posar com estava abans. Encara no se per a que funciona...
Em vaig apropar més a ella i vaig allargar el braç, perquè em tonrnés el rellotge.
-Sí... mmm.... Me'l podríes tornar?